dijous, 25 d’abril del 2013

segones oportunitats.... o terceres, o quartes!!!

Avui em mereixo sentir un: "ja t'ho havia dit"

Si, perquè no tothom es mereix una tercera oportunitat.

De fet, es podria dir que la tercera oportunitat és la confirmació de la decepció.
Quan no vols creure que les coses són com són,
necessites trobar-te la realitat de cara, de ben aprop, com qui diu... donant-te cops de cap!!!

Canviar el xip costa però al final, saps que ho has de fer.

No es pot ajudar i qui no vol ser ajudat, i no et farà sentir millor oblidar-te de tu mateix.

En definitiva, que hi ha persones que no saben compartir i que dins el seu món,
et veuen com et volen veure.
Hi ha moments en els que has de dir prou, i valorar-te una mica més;
estigues amb qui vulgui estar amb tu!

Ja ho sabia però avui ho he acceptat, i ara toca assumir-ho.

Sabeu, hi haurà persones que no ho entendran però a mi,
em sap greu saber que no puc confiar en algú que confia en mi... o potser és només interès???

Temps al temps, si és una persona interessada ja es veurà... el que hem de tenir clar,
és que les persones tòxiques existeixen;
que no vol dir que siguin dolentes, però si que ens fan mal.

Avui li dic adéu sense que ella ho sàpiga,
primer creia que era una amiga,
després volia que ho fos i ara només vull que no em faci mal.
Per això li dic adéu, perquè em fa mal la seva amistat.

Ja toca donar-me les oportunitats a mi mateixa!!!

Bona nit

8-)

divendres, 12 d’abril del 2013

la tristesa...

Vaig llegir fa uns dies una frase que per mi és ben certa,

"no diguis cansament quan és tristesa"


De fet la frase estava escrita d'una altra manera, més mona; diriem... 

però el que volia dir és això.

Quanta raó!!!

Sóc una de les persones que per no cansar dient que estic trista, acabo dient que estic cansada;
es dissimula francament bé!!!

Per què aquesta sensació que no es pot estar trist?


Crec que és injust que ens auto-imposem "no puc estar trist", hem de ser feliços sempre (tot i que no tot ens vagi bé)... ho sento, no hi crec.

Ens obliguem a sentir-nos feliços quan no ho sentim, i que hi guanyem??
La tristesa no desapareix, queda guardada i es suma, es fa un farcellet i va guardant i sumant, guardant i sumant....
A vegades, lluitar des d'un bon principi és una manera d'enganyar-nos, de no acceptar la realitat.
A vegades ens fa por sentir-nos tristos, no volem passar-ho malament, però fer veure que no ens afecta és pitjor; és una mentida.

Vull poder sentir-me trista sense sentir vergonya...


Sé que és una opinió, i que els més optimistes potser no hi estarien d'acord.


Quan deixo de sentir-me trista veig les coses diferents i em sento bé. 


Ha vingut però ha marxat, no he deixat que es quedés, i això és una batalla guanyada!!


Doncs bé, la meva tristesa i jo continuarem uns dies més, aquesta vegada serà una visita més llarga ja que vaig intentar que no es quedes (i com que no m'havia ensenyat tot el que tocava) ara ha de recuperar el temps perdut!! 


Tornaré a guanyar la batalla, cada vegada costa menys!!!


8-)


dilluns, 18 de febrer del 2013

avui un dilluns gris...

Avui estic trista i no sé perquè.... després intentaré descobrir-ho.

Envejo a tots aquells que poden concentrar-se en una tasca
i desconectar de la resta de coses,

jo no en sé però vaig a intentar-ho.