divendres, 12 d’abril de 2013

la tristesa...

Vaig llegir fa uns dies una frase que per mi és ben certa,

"no diguis cansament quan és tristesa"


De fet la frase estava escrita d'una altra manera, més mona; diriem... 

però el que volia dir és això.

Quanta raó!!!

Sóc una de les persones que per no cansar dient que estic trista, acabo dient que estic cansada;
es dissimula francament bé!!!

Per què aquesta sensació que no es pot estar trist?


Crec que és injust que ens auto-imposem "no puc estar trist", hem de ser feliços sempre (tot i que no tot ens vagi bé)... ho sento, no hi crec.

Ens obliguem a sentir-nos feliços quan no ho sentim, i que hi guanyem??
La tristesa no desapareix, queda guardada i es suma, es fa un farcellet i va guardant i sumant, guardant i sumant....
A vegades, lluitar des d'un bon principi és una manera d'enganyar-nos, de no acceptar la realitat.
A vegades ens fa por sentir-nos tristos, no volem passar-ho malament, però fer veure que no ens afecta és pitjor; és una mentida.

Vull poder sentir-me trista sense sentir vergonya...


Sé que és una opinió, i que els més optimistes potser no hi estarien d'acord.


Quan deixo de sentir-me trista veig les coses diferents i em sento bé. 


Ha vingut però ha marxat, no he deixat que es quedés, i això és una batalla guanyada!!


Doncs bé, la meva tristesa i jo continuarem uns dies més, aquesta vegada serà una visita més llarga ja que vaig intentar que no es quedes (i com que no m'havia ensenyat tot el que tocava) ara ha de recuperar el temps perdut!! 


Tornaré a guanyar la batalla, cada vegada costa menys!!!


8-)


2 comentaris:

  1. És el problema de sempre... qualsevol malaltia o disfunció del cos està vista com una cosa accidental, no volguda i fatídica (un braç trencat, estar cansat, el genoll que fa mal, un queixal...) Tothom et dóna ànims i tothom ho entén.

    En canvi quan es tracta de la ment, la gent és molt més propensa a pensar que és una cosa voluntària i que qui no es troba bé és perquè no vol (un dia trist, una mala ratxa, no poder dormir bé, una depressió, estar bloquejat). tothom opina i molts estan convençuts que "ja se't passarà la tonteria".

    És trist, perquè ho és, però és així.

    Això em porta a fer-me una pregunta molt radical però que m'ha fet gràcia:

    si ens fessin escollir entre perdre el cos o perdre el cap (entenem perdre com a quedar inutilitzat)... què escolliríem?

    ResponElimina
  2. bona pregunta...
    difícil resposta i gràcies!
    la radicalitat que t'ha fet gràcia m'obliga
    (afortunadament) a veure més enllà
    de la punta del meu nas!

    ResponElimina